ACTIVITAT 23: Comentari de Locke nº6

“Però si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat de llicència; encara que l’home hi tingui una llibertat incontrolable per a disposar de la seva persona i dels seus bens, no en té en canvi per a destruir-se a si mateix o destruir qualsevol altra criatura que li pertanyi, si no és que ho requereix un fi més noble que la seva mera conservació. L’estat de natura té una llei natural que el governa, la qual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre. Tots els homes són obra d’un únic, omnipotent i infinitament savi Creador; per tant, tots els servents d’aquest únic amo sobirà, enviats al món per ordre seva i segons el seu pla, són propietat seva, com a obra d’Ell que són, i no han estat pas creats perquè la vida d’uns depengui de la voluntat dels altres, sinó perquè la de tots depengui només d’Ell. I essent dotats amb semblants facultats, i constituint tots una mateixa comunitat natural, ningú no pot invocar cap mena de subordinació entre nosaltres que ens autoritzi a destruir-nos mútuament, com si haguéssim estat creats per fer ús els uns dels altres, com fem amb les criatures de rang inferior. Cadascú està destinat a defensar-se a si mateix, però no a abandonar voluntàriament el lloc que ocupa; de la mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció, cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la humanitat, i, si no és per fer justícia a un malfactor, no podrà arrabassar ni danyar la vida ni res d’allò que tendeix a la protecció de la vida, la llibertat, la salut, els membres o els bens d’un altre.”

El text pertany a John Lock, un dels filòsofs britànics més destacats de la historia. En ell comença afirmant que encara que el nostre estat es clarament lliberal, d’altra banda no és un estat legítim. Ja que encara que disposem de llibertat per dirigir els nostres béns no la tenim per destruir a una altre persona o a nosaltres mateixos. El text segueix fent referència a l’estat de natura, el qual Lock defèn completament i es basa en afirmar que l’home es considerat producte de la natura. Seguidament tornar aclarir que tenim llibertat per fer qualsevol cosa menys per atemptar sobre la vida, la salut o les propietats d’altra persona.Tots depenen d’ell, no dels altres. A més, segueix fent referència a que cada ésser té dret a defensar-se i a no abandonar el lloc que ocupa, encara que aquest sempre tindrà que deixar enrere la seva pròpia i única protecció i haurà de tenir en compte la protecció de la resta de la humanitat, de la seva vida, de la seva llibertat, de la salut i dels bens.

 

ACTIVITAT 22: Comentari “tot coneixement s’adquireix a través de l’experiència”

A partir d’aquesta qüestió de què tot el que jo sé, del que jo he pensat o vist en tot moment al llarg de la meva vida és a partir de l’experiència i em fa adonar-me que no és així.

Personalment crec que hi ha una part de la nostra manera o la nostra personalitat que no la podem adquirir amb l’experiència, sinó que és innata en nosaltres, és veritat que per exemple la meva educació o els meus coneixements sí que parteixen d’una experiència al llarg de la meva vida, ja sigui donada pels meus pares com per al col·legi, però com sóc jo realment ningú m’ho hi ha ensenyat és una forma innata del meu cos i és molt difícil poder canviar-la.

Per tant crec que el coneixement en si depèn directament de com has passat la teva infància o els teus períodes de maduresa seguida de la teva personalitat que ningú to inculca sinó que ve de manera natural com he dit anteriorment.

Tercer Trimestre

ACTIVITAT 21: Comparació Plató i Descartes

Haz clic para acceder a compararicontrastar-doc.pdf

ACTIVITAT 20: El nostre món és el millor dels móns possibles?

Personalment crec que el nostre món és millor que altres mon pel simple fet que no tinc el coneixement d’altres planetes amb vida humana que sigui millor que el meu. És veritat que està ple injustícies i que hi ha gent molt bona però també molt dolenta que aquesta fa molt més xivarri que la gent que fa les coses bé, però encara així em arribat on estem ara per alguna raó i no per pura casualitat.

ACTIVITAT 19: Comentari de Descartes

I aquesta extensió, què és? No és també desconeguda? Ja que esdevé més gran en fondre’s, és més gran quan se la fa bullir i encara més gran quan la calor augmenta. I jo no podria concebre d’una manera clara i segons la veritat què és la cera, si no pensés que fins i tot aquest tros que considerem és capaç de rebre més variacions, segons l’extensió, de les que jo mai no hagi pogut imaginar. Cal, doncs, acordar que no puc comprendre amb la imaginació què és aquest tros de cera, i que només el pot comprendre el meu enteniment. Em refereixo a aquest tros de cera en particular, ja que, pel que fa a la cera en general, és encara més evident. Però, què és aquest tros de cera que només pot ser comprès per l’enteniment o per l’esperit? Sens dubte, és el mateix que veig, que toco, que imagino; en fi, és el mateix que des del començament he pensat sempre que era. Ara bé, el que cal remarcar amb força és que la seva percepció no és en absolut una visió, ni un tacte, ni una imaginació, i no ho ha estat mai, tot i que ho semblés abans, sinó una inspecció de l’esperit que pot ser imperfecta i confusa, tal com era abans, o bé clara i distinta, tal com és ara, sempre que la meva atenció se centri més o menys en les coses que hi ha en ella, i de les quals és formada.

 

Idees principals

Descartes es qüestiona la viabilitat d’aconseguir un coneixement de la realitat mitjançant la percepció d’un tros de cera. Descartes defensa la idea que la realitat no l’obtenim a través dels sentits o la imaginació, sinó que l’aconseguim a partir de l’enteniment. D’aquesta manera ens vol fer entendre que cada objecte sensible és conegut per l’enteniment i que la percepció és una suposició que fem per la seva aparença i per tant no és real.

Comentari

En aquest text Descartes defensa la idea que només podem conèixer la veritat de les coses sensibles realment a partir de l’enteniment, el qual ens ofereix una idea clara i real sobre l’objecte. D’altra banda si volem entendre un cos mitjançant els sentits o la imaginació ens equivocarem, ja que els sentits només es centren en el món sensible dels objectes que percebem a simple vista i aquests ens poden enganyar. En aquest text Descartes empra com a exemple la cera, com que a simple vista ja té diverses formes i variacions, hem d’entendre que pot patir moltes més de les quals no som conscients. És per això que arribem a la conclusió de què per percebre la veritat no ens podem basar en els sentits o en la imaginació, sinó que ho hem de fer a partir de l’enteniment.

ACTIVITAT 18:Demostració de l’existència de Déu Meditacions metafísiques, 5a.

 “Ara bé, si del sol fet que pugui extreure del meu pensament la idea d’una cosa, se’n segueix que pertany realment a aquesta cosa tot allò que jo, d’una manera clara i distinta, percebo que li pertany, ¿no se’n pot obtenir també, d’això, un argument pel qual es provi l’existència de Déu? Certament, la idea d’Ell –és a dir, d’un ésser summament perfecte-, la trobo en mi almenys igual a com hi trobo la idea de qualsevol figura o nombre; i que, a la seva naturalesa, li pertany d’existir sempre, ho entenc d’una manera no pas menys clara i distinta de com entenc que allò que demostro d’una figura o d’un nombre, pertany també a la naturalesa d’aquella figura o d’aquell nombre. I per tant, encara que no fos veritat tot el que he meditat en aquests dies anteriors, l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques.

(…) Com que en totes les altres coses estic acostumat a distingir l’existència de l’essència, fàcilment em convenço que l’existència també es pot separar de l’essència de Déu, i per tant, que es pot pensar Déu com a no-existent. Tanmateix, a aquell que para atenció amb més compte, li esdevé manifest que l’existència no és pas més separable de l’essència de Déu, del que ho és de l’essència d’un triangle la magnitud dels seus tres angles iguals a dos rectes, o del que ho és de la idea de muntanya la idea de vall; fins al punt que concebre un Déu (és a dir, un ésser summament perfecte) al qual falti l’existència (és a dir, al qual falti alguna perfecció), no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual falti la vall.”

Idees principals
En aquest text Descartes intenta mitjançant un exercici mental trobar l’existència o no d’un ésser suprem i així trobar la veritat.
Comentari

Descartes intenta demostrar l’existència de Déu mitjançant el seu mètode en el qual dubta sobretot i relaciona diferents idees. Nosaltres, segons Descartes, som finits, és a dir, que mai no podríem arribar a formular una idea tan perfecta com ho és la idea de Déu, de manera que aquesta idea de Déu ha de venir donada per una substància infinita que és Déu mateix, d’aquesta manera Descartes prova l’existència de Déu en aquest fragment. Altres filòsofs han formulat aquesta pregunta i moltes de les seves teories queden il·lustrades en Descartes. En aquest cas Descartes treu la idea de la perfecció de la idea del mateix Déu i, per altra banda, la idea del fet que res més gran que el qual no pot pensar-re del monjo i filòsof Sant Anselm.

 

ACTIVITAT 17 : Distinció entre el somni i la vigília: Meditacions metafísiques, 1a.

“Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se’n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d’aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s’imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m’ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s’esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.”

Idees principals

En aquest cas el filòsof Descartes mostra un dels seus dubtes sobre la realitat, ja que d’una banda els sentits ens enganyen i allò que sembla real en realitat no ho és i per altra banda els somnis s’assemblen a la realitat de manera que quan estem somiant tenim el dubte de si allò és real i quan estem al món real tenim al dubte de si allò és un somni.

Comentari

Aquest fragment pertany a la I Meditacions metafísiques, una de les obres més importants del filòsof René Descartes. Com he dit anteriorment en aquest text ens mostra el seu dubte, un dubte que comença inicialment pels sentits. Ens diu que els sentits ens enganyen, ja que d’algunes vegades ens presentaven l’evidència d’unes coses i d’altres no, per aquesta raó diu que tothom que utilitza la prudència, és a dir, la raó no els farà cas. Amb aquestes paraules podem observar que es tracta d’un filòsof racionalista. Però d’altra banda posa l’exemple en què els seus sentits li mostren que es troba ara allà amb una bata i vora el foc, igual que ara a mi em mostren que estic escrivint aquestes paraules comentant el seu text.
Tot i que els sentits ens mostren que això que sentim és veritat, hem de tenir en compte que els sentits ens enganyen. Hi ha vegades que ens trobem dormint i en els somnis allò que ens passa també sembla realitat. Tot i que allò no se’ns presenta d’una manera clara i distinta, és a dir, que no és evident per tant tenim el dubte de si això és veritat o no.
De manera que finalment Descartes termina el seu argument sobre la realitat dels sentits i els somnis afirmant que ‘la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me.

ACTIVITAT 16 : Comentari de Descartes nº4

4. El dubte metòdic i elcogito:Discurs del mètode, 4a. part.

“Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d’ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d’això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s’equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n’hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava.”

 

Comentari 

En aquest text, Descartes ens presenta el dubte metòdic com a concepte, i el cogito.
René Descartes, estava convençut de que podiem arribar a la veritat, però per poder obtenir-la, haviem de passar primer per el dubte. És a dir, que hem de dubtar, abans d’afirmar partint de l’evidència, sintetitzant, analitzant, i revisant els judicis que realitzem.
El dubte, no el centra sols en els conceptes discutibles, sinó que instaura el dubte sobre tot.
Inicialment dubta dels sentits, afirmant que de vegades ens enganyen, i per tant ho poden tornar a fer.
Seguidament, dubta de la realitat. És veritat quelcom considerat com a realitat, si quan somiem ho percebem com a real? És per tant la nostra «realitat» un somni?
Finalment, plantejà un dubte totalment radical. Dubtà de la ciència exacta. De les matemàtiques. És cert que coneixem les regles matemàtiques, però i si aquestes no son veritats?
En aquest punt, Descartes està convençut de que pot dubtar de tot. De tot, excepte de que pot dubtar, es pot errar, i per tant, pensa. Pensa erròniament. És aquí on estableix quelcom evident i indubtable: el cogito. Penso, per tant, existeixo. El concepte del «Jo». «Cogito ergo sum»

Activitat 15: Lo que es, es; y es imposible que la misma cosa sea y no sea

Estas dos proposiciones son universalmente asentidas. Pero lo que es peor, este argumento del consenso universal, que se ha utilizado para probar los principios innatos, me parece que es una demostración de que no existen tales principios innatos, porque no hay ningún principio al cual toda la humanidad preste un asentimiento universal. Empezaré con los principios especulativos, ejemplificando el argumento en esos celebrados principios de demostración, «toda cosa que es, es y de que es imposible que la misma cosa sea y no sea, que me parece que, entre todos, tendrían el mayor derecho al título de innatos. Disfrutan de una reputación tan sólida de ser principio universal que me parecería extraño, sin lugar a dudas, que alguien los pusiera en entredicho. Sin embargo, me tomo la libertad de afirmar que esas proposiciones andan tan lejos de tener asentimiento universal, que gran parte de la humanidad ni siquiera tiene noción de ellos.

Idees Principals

En aquest text Locke nega que existeixin idees innates. Ell creu que l’ésser humà neix amb la ment en blanc i van apareixent aquestes idees a mitjans que les aprenem.

Comentari

Tal com diu en el text, no hi ha idees acceptades universalment, no estan impreses en la memòria, són que les anem aprèn a mitjans que són grans.

L’argument principal que exposa l’autor per demostrar la inexistència de les idees innates, és que no hi ha cap veritat universal en la qual tot estigui d’acord.