“Ara bé, si del sol fet que pugui extreure del meu pensament la idea d’una cosa, se’n segueix que pertany realment a aquesta cosa tot allò que jo, d’una manera clara i distinta, percebo que li pertany, ¿no se’n pot obtenir també, d’això, un argument pel qual es provi l’existència de Déu? Certament, la idea d’Ell –és a dir, d’un ésser summament perfecte-, la trobo en mi almenys igual a com hi trobo la idea de qualsevol figura o nombre; i que, a la seva naturalesa, li pertany d’existir sempre, ho entenc d’una manera no pas menys clara i distinta de com entenc que allò que demostro d’una figura o d’un nombre, pertany també a la naturalesa d’aquella figura o d’aquell nombre. I per tant, encara que no fos veritat tot el que he meditat en aquests dies anteriors, l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques.
(…) Com que en totes les altres coses estic acostumat a distingir l’existència de l’essència, fàcilment em convenço que l’existència també es pot separar de l’essència de Déu, i per tant, que es pot pensar Déu com a no-existent. Tanmateix, a aquell que para atenció amb més compte, li esdevé manifest que l’existència no és pas més separable de l’essència de Déu, del que ho és de l’essència d’un triangle la magnitud dels seus tres angles iguals a dos rectes, o del que ho és de la idea de muntanya la idea de vall; fins al punt que concebre un Déu (és a dir, un ésser summament perfecte) al qual falti l’existència (és a dir, al qual falti alguna perfecció), no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual falti la vall.”
Idees principals
En aquest text Descartes intenta mitjançant un exercici mental trobar l’existència o no d’un ésser suprem i així trobar la veritat.
Comentari
Descartes intenta demostrar l’existència de Déu mitjançant el seu mètode en el qual dubta sobretot i relaciona diferents idees. Nosaltres, segons Descartes, som finits, és a dir, que mai no podríem arribar a formular una idea tan perfecta com ho és la idea de Déu, de manera que aquesta idea de Déu ha de venir donada per una substància infinita que és Déu mateix, d’aquesta manera Descartes prova l’existència de Déu en aquest fragment. Altres filòsofs han formulat aquesta pregunta i moltes de les seves teories queden il·lustrades en Descartes. En aquest cas Descartes treu la idea de la perfecció de la idea del mateix Déu i, per altra banda, la idea del fet que res més gran que el qual no pot pensar-re del monjo i filòsof Sant Anselm.
Viure bé és millor que viure 